Ens ha deixat en Josep Maria Bassols, però no del tot, per sempre gaudirem del seu llegat, que va cedir a l’Arxiu d’imatge i so del Consell d’Eivissa. Home inquiet, treballador i extremadament perfeccionista, Josep Maria Bassols Terrés, nascut a Barcelona l’any 1930, llicenciat en Química, tenia una empresa, que pel que contava, dedueix jo que devia anar prou bé, però segons explicava ell, el ritme agobiant de la vida urbana i dels negocis empresarials, aviat el desencisaren, o potser seria més exacte dir que acabaren amb la seua paciència i va acabar venent l’empresa i establint-se a l’illa de la calma.
Perquè quan en Josep Maria va arribar a Eivissa, amb la il·lusió d’aquella Eivissa màgica dels anys seixanta, on es respirava hospitalitat, tranquil·litat i natura, això era encara un paradís. S’establí aquí l’any 1972, sempre amb la companyia inseparable d’una altra gran persona, la Inge i, la seua filla Cristina. I, el que en principi va ser una afició es convertí en una dedicació, gairebé podríem dir una dedicació intensiva i exhaustiva. La seua “obsessió” era enregistrar totes aquelles coses que feien referència als costums, tradicions, oficis i persones populars, conegudes i representatives del món de la cultura tradicional de les Pitiüses. Josep Maria ho enregistrava amb la plena consciència de què era un món manat a desaparèixer, sabia que la seua font principal d’informació eren els nostres majors, i fàcilment connectava amb ells i aconseguia les seues explicacions, els seus relats. I ho va fer durant més de quaranta anys, i ho estava fent, perquè seguia treballant i seguia engegant projectes, fins el moment de la tràgica entropessada.
Temes com la vida pagesa, els balls, la música i la cançó, la indumentària, el podenc eivissenc, les esglésies rurals de les Pitiüses, les espardenyes de pitra, els trulls, les sitges de carbó, els forns de calç, els forns de pegà, les festes de maig, les festes de Sant Josep, l’arquitectura tradicional, els molins, les ametlles, la cistelleria… la llista és molt extensa. Cal dir que no només se sentia atret pels temes estrictament de cultura popular i tradicional, sinó que també hi havia un altre tema que centrava el seu interès i que a més el preocupava enormement, i era el medi ambient i la seua preservació. L’indignava que el creixement urbanístic anàs en detriment d’un entorn natural que un dia el va captivar i que ell, cada dia, veia més malmès.
I, per fer tot això no va escatimar mai recursos tècnics, sempre estava al dia de la darrera càmera, el darrer objectiu, el programa o l’ordenador més modern… anar a casa seua, al seu estudi, era quedar-te bocabadat, sempre hi havia un nou equip, un nou enginy. I, a pesar que molta gent va treballar amb ell i per ell, i de cada tema sempre buscava el millor especialista, el millor assessor, sempre ha estat al seu costat, com un bon confident el seu càmera i ajudant, en Carlos Cáceres.
La seua formalitat i professionalitat va fer que des de molt aviat TV3 confiàs en ell pe multitud d’imatges, notícies i reportatges. Empreses illenques i de fora li encarregaven els seus vídeos publicitaris i de promoció. Però, a més, ell seguia enregistrant per iniciativa pròpia. Crec jo que Bassols se sentia obligat a fer-ho i, molts dels seus reportatges aconseguiren patrocini de les institucions illenques. No podem fer un llistat exhaustiu de tot, però d’entre els primers podíem destacar els vídeos sobre les joies d’Eivissa, els mestres d’aixa, i el més divertit, que des del meu entendre va marcar un “abans i un després”, gairebé un film amb guió i trama: El festeig pagès… foren més de cinquanta hores de gravació amb la colla de Sant Agustí com a protagonista, i del que vaig tenir l’honor de fer el guió i l’assessorament. Va ser una experiència inoblidable.
Després d’aquest en vengueren altres i aviat TVE en la seua desconnexió balear, es va interessar per aquest material, i feren l’encàrrec d’una sèrie anomenada El llegat de les Pitiüses, de dues temporades consecutives, de tretze capítols cada una, amb un total de 26 capítols, d’uns 25-27 minuts cada capítol, que s’enregistraren entre 1999 i el 2001, i que s’emeteren entre el 2000 i el 2001, amb patrocini de “sa Nostra” i del Consell Insular, i l’assessorament del seu recent creat, en aquells moments, Arxiu d’imatge i so.
Varen ser anys, en la dècada dels 90 i següents, de col·laboració entusiasta, d’excursions arreu de les Pitiüses, de treball de camp, de documentació intensiva… Primer temes més estrictament centrats en la tradició, en els oficis, en les persones, darrerament, eren documentals més holístics, més de caire mediambientals, mostrant més preocupació per una natura que cal protegir i preservar. Destaquen en aquest sentit, els seus llargs documentals sobre: Formentera, Ses Salines d’Eivissa i Formentera, Cala d’Hort, Es Amunts… i darrerament el de Santa Eulària des Riu, obra que ell hi va invertir més de cinc anys.
Josep Maria, això no és un adéu, és un sempre estaràs amb naltros, perquè les teues imatges, el teu llegat és patrimoni de tots els eivissencs i formenterers, perquè amb molta generositat vares voler que l’Arxiu d’imatge i so del Consell fos el dipositari de tot, per tal que estigués a l’abast de tots els eivissencs i formenterers. El teu llegat és una part imprescindible de l’Arxiu d’imatge i so i, sens dubte, és el seu llegat multimèdia més important, no només per la part editada, sinó també per aquella multitud d’hores de gravació que no s’empraven però que queden per la nostra memòria i per la nostra història. Gràcies, Josep Maria!
Lina Sansano Costa,
Directora de l’Arxiu d’imatge i so del Consell d’Eivissa
